Aquest blog s’hauria d’anomenar “selfish feelings”. Ningú es mereix el patiment, ni el ressentiment, ni l’odi, ningú s’ho mereix. O pot ser algú si? Potser hi ha algú que si.
No puc parar de preguntar-me que he fet malament. Aquí he danyat tan com per què ara el meu món s’estigui enderrocant d’aquesta manera. El dolor que sento dintre es mostra com a un somriure etern, els meus ulls brillen i tothom em mira i creu que sóc feliç. Podria donar mil motius pels quals no ho sóc. Però prefereixo centrar-me en les coses bones de la meva vida. Les persones que m’estimen incondicionalment, elles es mereixen que jo segueixi somrient.
Una vegada un home molt savi anomenat Pascal va dir “el cor té raons que la raó no entén”. L’amor no té sentit en molts aspectes, però pot ser és per això que tothom el desitja amb tanta intensitat, i com que no té sentit, no l’entenc i al no entendre’l em fa por, quant he deixat enrere per por? Quantes vegades he actuant fent el contrari del que sentia per por a lo desconegut? Però m’he promès que ja s’ha acabat, no tornaré a fer callar al cor, ara l’escoltaré i només faré allò que em fa feliç.
“Selfish feelings” li quedaria molt bé. Sí, pot ser sóc una egoista, una egocèntrica i alguns em consideren mala persona, però jo només intento donar el millor que tinc de mi mateixa, però al cap i a la fi, la gent sempre trobarà raons per criticar-te, envejar-te o odiar-te, per lo tant, facis el que facis, fes-ho convençut i perquè vols. No miris enrere i sigues egoista perquè els altres també ho seran, estima als que t’estimen i no busquis l’aprovació dels altres, només la teva pròpia. Viu cada instant com si fos l’últim i no deixis mai de somriure perquè t’has de demostrar a tu mateix que tot i que el teu cel s’hagi tornat gris, el sol surt cada dia i s’amaga darrere d’aquells núvols que ara t’impedeixen veure’l.
La vida no s’ha fet per entendre-la, sinó per viure-la.
